Com passa el temps!
No, no penseu que vaig a fer una al·legoria del carpe diem, i menys encara per justificar la meua absència tan perllongada i injustificada. Ja està massa vist, és un argument massa recurrent. El temps s'esmuny. És un fet empíric. Potser quan estem fent alguna cosa que no ens agrada no s'adonem i pensem que el temps transcorre massa lent. S'equivoquem: passa igual que sempre, però ací ve la reflexió: ¿porta un ritme normal? Jo crec que no: passa ràpid, massa ràpid. S'adoneu de la quantitat de coses que deixem de fer moltes vegades sense adonar-nos? No és açò un simple joc de paraules, és la veritat dita i feta. Com malbaratem el temps tots els dies a totes hores, en qualsevol cosa insignificant o en res, i després no trobem temps per a fer que realment ens puguen satisfer? Qüestió d'actitud vital.

Tanmateix, cadascú predica la seua filosofia, amotllada als seus interessos i circumstàncies. Un conegut amb moltes tardors a la seua esquena m'ha revel·lat aquest matí que, el millor plaer que troba a hores d'ara, és el de poder avorrir-se soberanament. Com diriem els "mig-ouets", té collons la cosa!